(Reportatge del Diari de Terrassa publicat l’1 d’octubre de 2016)
Fa poc menys de tres setmanes es va donar el tret de sortida a un nou curs escolar. Els infants i joves de la ciutat encetaven les classes a l’escola o l’institut. Per a molts d’ells també començava una nova temporada d’activitats extraescolars plena d’esports, manualitats, teatre, idiomes, dansa… I per a alguns, música. L’Escola Municipal de Música-Conservatori de Terrassa i el Centre d’Educació Musical (CEM) obrien les seves portes per acollir centenars d’alumnes. Mentre que alguns només tindran la música com a afició, d’altres s’hi acabaran dedicant professionalment, com ha succeït amb l’Anna Alàs i Jové, l’Elena Copons, la Cristina Martínez i el Jordi Humet.
Aquests quatre terrassencs van iniciar-se en el món de la música de ben petits, quan van començar a assistir a les classes de l’Escola Muncicipal de Música o el CEM. El que va començar sent una activitat extraescolar s’ha convertit des de fa uns anys en la seva feina.
“Vaig començar als 7 anys, però ja de ben petit m’asseia al piano a tocar. A través del meu pare la música es vivia de manera molt natural a casa. Va arribar un moment que em van preguntar si volia començar a fer classes i vaig dir que sí. Aquest procés, l’hem viscut els quatre germans i és bonic veure com a la mateixa oferta formativa cadascun ha trobat el seu lloc en el món de la música i gaudim d’una gran riquesa, des de jazz i soul fins a música mediterrània, d’autor o clàssica”, explica Humet, pianista del Trio Pedrell i de l’orquestra Camera Musicae. D’aquells anys com a estudiant del CEM, primer, i del Conservatori de Terrassa, després, recorda “les cantates al Palau de la Música, amb orquestra i demés i veure que allò era increïble, m’encantava”. “També tinc un record molt especial de la primera vegada que vaig tocar a la sala gran del Centre Cultural, en un fi de curs del CEM, un lloc on havia vist tocar el mestre Miquel Farré i on des de molt petit somiejava amb poder-hi fer concerts quan fos gran, un desig que segueix intacte”, assegura.
En aquest sentit, el director del CEM, Ramon Rius, assenyala que “els primers anys d’educació musical són fonamentals, tant a nivell tècnic com humà”. “Les sensacions i les vivències musicals (emocions) que podem fer viure als infants els produiran una empremta per a tota la vida. A nivell tècnic, el llenguatge musical treballat en els primers anys, conjuntament amb l’evolució madurativa dels infants, esdevé imprescindible per a un músic amateur o professional. Tenim l’experiència amb els nadons, amb qui treballem sobretot l’estimulació auditiva. Quan adquireixen la pulsació, ja no la perden mai més; és com anar amb bicicleta. I això els servirà, a part de per a la música, per llegir, pensar, treballar coordinadament i saber escoltar”, apunta.
Jesús Silvestre, director de l’Escola Municipal de Música-Conservatori de Terrassa, opina que en aquestes primeres fases de la formació d’un músic o cantant “és molt important els educadors que es tenen”. “Malauradament, una deficient connexió entre el nen o nena i el professor o professora pot causar efectes contraproduents. Per això és molt important l’elecció de l’escola i dels professionals que s’encarregaran de la iniciació musical”, assegura.
El director explica que, tot i que és difícil de precisar, al voltant d’un 30% dels alumnes que acaben el grau professional passen a fer estudis superiors i presumiblement tots o gairebé tots acaben professionalitzant-se.
“El que atreu en un primer moment els alumnes a l’Escola de Música és la màgia de l’instrument. Els instruments musicals irradien un magnetisme especial i misteriós. En el moment en què aquests alumnes poden tocar en grup o participar de bandes, orquestres i conjunts experimenten també el plaer de fer música i compartir-la amb altres companys. L’experiència de tocar i expressar-se amb l’instrument, ja sigui individualment o col·lectivament, és realment colpidora. A partir d’aquí és l’experiència personal, la superació dels reptes tècnics i interpretatius i el grau d’atracció pel fet musical els que fan que prenguin o no la decisió de professionalitzar-se”, apunta Silvestre. El que fa que un nen o un jove que estudia en una escola de música decideixi dedicar-s’hi professionalment és “el que en diem vocació, que no és res més que una crida a un estil de vida i a un mitjà per guanyar-se-la”, considera Rius.
Temps difícils
Tot i que l’Elena Copons, l’Anna Alàs i Jové, el Jordi Humet i la Cristina Martínez han aconseguit dedicar-se professionalment al món de la música, tots coincideixen a assenyalar que no és fàcil.
“És especialment difícil, sobretot amb la música clàssica, que actualment disposa de la millor generació jove que ha tingut aquest país i que, en canvi, té poca presència a les sales més importants i cap mena d’espai mediàtic. Un grup modern català treu un nou disc i se’n parla al final del telenotícies i a tots els programes de màxima audiència. Amb quants grups joves de clàssica podem veure el mateix?”, retreu Humet.
“Per altra banda, crec que des dels ajuntaments i equipaments municipals s’hauria de donar més suport als músics de la ciutat. Aquest any s’ha fet amb la música moderna a la Festa Major de Terrassa i ha estat un èxit, doncs per què no fer-ho a la temporada estable de música clàssica? També tenim l’Orquestra Terrassa 48 que podria col·laborar més activament amb músics de la ciutat. Hem de buscar estratègies per omplir les sales de concerts de música clàssica i fer una aposta ferma pel producte de proximitat”, defensa el pianista.
Per la seva banda, la mezzosoprano Anna Alàs i Jové comenta que “és molt difícil, cada vegada més, visquis on visquis”. “La meva humil opinió és que cal marxar a fora per formar-se, sigui d’una manera estable o en escapades a cursos magistrals”, diu.
“El nostre país ha fet grans passes en l’àmbit cultural i especialment musical. Tenim grans intèrprets, bons professionals i una nova generació que està posant de manifest l’èxit dels projectes educatius que s’han dut a terme en els darrers 20 anys. Malauradament, encara avui dia el músic és menystingut, mal pagat i poc considerat, de manera que molts pares aconsellen als seus fills estudiar una carrera universitària alternativa a part de fer música. En aquest ambient és difícil i poc atractiu dedicar-se professionalment a la música”, lamenta Silvestre.
En aquest sentit, Ramon Rius explica que, encara que un no s’hi acabi dedicant professionalment, estudiar música “ajuda a completar l’educació de les persones, aportant la part artística que ha d’acompanyar la persona per a tota la vida. El fet que la música no ‘serveixi’ per a res material també ajuda a fer veure que hi ha altres maneres de viure, altres valors, altres emocions, que potser són més privades i potser no exciten ‘l’adrenalina’ com alguns esports, però sí que mouen sensacions profundes que, d’una manera més subtil, també ens ajuden a connectar amb el nostre interior i a ser més feliços”. “Estudiar música també ens fa més intel·ligents i ens aporta el gust per la bellesa i el treball ben fet”, conclou.